Fa un any que no porto pintallavis
El 13 de març del 2021, farà un any que no em poso un pintallavis. Suposo que sembla una tonteria, però cada matí, abans d'anar a treballar triava quin pintallavis anava millor amb la roba que portava. Em posava un rosa, un marró, un vermell, un vermell molt brillant o un vermell encara més brillant segons el meu estat d'ànim, i el guapa que volia sentir-me. Però ara fa un any que no em poso pintallavis, i ja no em ve de gust. Fa un any que la meva vida va canviar. Vaig passar d'anar a treballar cada dia, a teletreballar, a teletreballar moltes hores, massa hores sense descans.
A teletreballar entremig de canalla, fent rentadores, i menjar. A planificar les reunions de feina per a no coincidir amb les hores de dinar, a planificar les planificacions de tot. I cada vegada que es replanificaven les coses, a creuar els dits, per a poder pensar en els dinars, la compra, la casa, els nens, la feina, la telefeina, i oblidar que existia el temps lliure. I la roba per planxar s'acumulava, i vaig deixar de planxar, com ho vaig fer amb moltes altres coses.
Netejar, endreçar les coses que es desendreçaven en 2 minuts, i crits de nens jugant o plorant per a cridar l’atenció, i soroll, i falta de concentració, i concentració les 4:00 del matí. La única hora que em quedava lliure al dia, o les 11 de la nit, amb un esgotament total. I el pitjor de tot, era els comentaris dels qui no vivien el què jo. “-Però si has de tenir molt temps lliure, si estàs teletreballant”; “- com si teletreballar 15 hores al dia amb nens fos fàcil, com si teletreballar no fos un infern del que la gent no em parla, sense dret a la desconnexió.
Fa un any que no em poso pintallavis, i fa un any en què quan tenia una reunió, intentava tancar la càmera. Perquè era impossible que veiessin com tenia la casa, perquè els meus fills estaven rondant per les videoconferències: ensenyant joguines, saltant, saludant, seient a la falda. Ara ja m’és igual. I també, fa un any em vaig convertir en una mestra ensenyant, el que els mestres demanaven amb molt bona voluntat, però jo no podia ser-hi, educant, com hagués volgut. I a part del pintallavis que no em poso, el que sí que fa 1 any que tinc és una angoixa constant, de pensar que tota la gent que m'estimo l’hi pot passar alguna cosa. I de ben segur que molts ho han passat d’altra manera, molt pitjor que jo, que fa un any que no em poso pintallavis.
Ara porto una mascareta tot el dia quan surto, i teletreballo 5 dies a la setmana a ratets, no totes les hores. Ara m'he d’esforçar quan surto. Em costa entendre les paraules o les cares de la gent perquè no en veig tota la seva expressió, només en veig la meitat. I hi ha gent que conec de fa poc, que no sé ni quina cara tenen. Només ensenyo la meitat de la meva cara, i segueixo sense portar pintallavis, per què?
Enlloro el pintallavis, enlloro sortir de veritat amb les meves amigues, i no televeure-les sempre, i tornar a riure com abans sortint una nit sense canalla. Avui he decidit anar al bany. He decidir buscar pel calaix, i posar-me el pintallavis més vermell que he trobat. M’he mirat, i per un segon, he vist aquella que vaig ser fa un any, sense tensió. He fet un petó al mirall, i hi he deixat la marca del pintallavis que no esborraré, i he decidit, que sota la mascareta, cada dia, em tornaré a posar el pintallavis.
A les mares que tornaran a portar pintallavis.
Imatge- Pixabay- Autora: officialetoile - https://www.instagram.com/officialetoile/
